Esteu aquí: Inici ca Calaix Històric Museu de l'Aigua de Lleida

Calaix-Historic

Museu de l'Aigua de Lleida

Breu història de la hidroelectricitat a Catalunya

VistadelinteriordelacentraldeSers.jpg

Vista de l'interior de la
central de Seròs

Industrialització i fonts d’energia són un binomi inseparable, ja que la revolució industrial a Catalunya es va caracteritzar, entre altres qüestions per un augment espectacular del consum d’energia, que feia possible que la industrialització del territori. Paral·lelament es va produir un increment força important de l’oferta energètica. Així que es podria dir que l’energia va marcar el ritme i les característiques de la revolució industrial catalana.

En l’època preindustrial s’utilitzaven, bàsicament tres fonts d’energia: l’energia de sang, és a dir, aquella produïda per homes i animals, l’energia hidromecànica i l’energia calorífica de la llenya. De manera testimonial, també s’utilitzaven altres recursos com l’energia eòlica, i la combustió d’olis vegetals. En un marc d’industrialització, aquestes fonts d’energia resultaven insuficients. Les limitacions eren molt importants, tant pel que fa al seu transport, com pel que fa a la seva potència; i per tant, no complien les expectatives de la societat industrial.

En un primer moment, aquestes restriccions es van solucionar amb l’arribada de la màquina de vapor, i amb l’ús intensiu del carbó vegetal, que es van convertir en símbols del progrés industrial. Això no obstant, la instauració d’aquestes noves fonts d’energia no va implicar l’eliminació ipso facto de les primeres.

Un altra innovació important en aquest període va ser l’electricitat. La producció industrial d’electricitat va començar el 1870. Aquesta font secundaria d’energia permetia més flexibilitat. Tant fàbriques com particulars la podien adquirir en quantitats desitjades. En els inicis de la producció d’electricitat no es podia realitzar el transport d’electricitat a llarga distància. Així que es fabricava l’electricitat a través de màquines de vapor o de gas. Com veurem posteriorment, no serà fins a principis del segle XX que aquesta mancança va quedar superada. A partir d’aleshores, l’electricitat d’origen hidràulic es va estendre pertot.

També va ser a finals del segle XIX, que es va començar a explotar el petroli. Aquesta matèria primera s’utilitzava per a substituir els olis vegetals, en les diferents tasques d’il·luminació. Quan es va aconseguir transformar la combustió del petroli en energia cinètica va adquirir un paper fonamental, creant una dependència energètica a escala mundial a partir de mitjan segle XX.

ElriuSegrealseupasperLleida.Laconstruccidecentralsfardespareixerusostradicionalscomelsraiers..jpg

El riu Segre al seu pas per Lleida.
La construcció de centrals
farà despareixer usos tradicionals,
com els raiers.

El vapor i el carbó, tampoc va solucionar la demanda energètica d’una indústria creixent. El 90% del carbó que es consumia en les indústries catalanes s’havia d’importar, cosa que representava un cost certament elevat. Per tant, per a que pogués continuar l’expansió industrial calia rebaixar els costos de producció i els preus de l’energia. És en aquest context on s’inicia l’expansió de les centrals hidroelèctriques i les termoelèctriques. Les centrals hidroelèctriques utilitzen l’aigua com a recurs. Així que tenen un cost nul pel que fa a la matèria primera. Però no s’ha d’oblidar que exigien una important inversió inicial. A més, s’havien d’ubicar en llocs on fos possible l’aprofitament de corrents fluvials. Tot i que en un primer moment només oferien la possibilitat de dotar d’energia a la població on estaven instal·lades aquesta situació va anar canviant progressivament, a partir del moment que es descobreixen les línies d’alta tensió. Aquesta tecnologia va aparèixer a principis del segle XX i va significar l’aprofitament massiu de l’hidroelectricitat. Aleshores l’energia hidroelèctrica va anar desplaçant a la tèrmica i es va donar una onada de construcció de centrals hidroelèctriques, de la qual les terres de Lleida en van ser pioneres. Molts dels aprofitaments hidràulics es van situar al Pirineu i al Prepirieu lleidatà.

En menor mesura, també es va utilitzar una altres fonts d’energia derivades del carbó: el gas d’hulla i l’acetilè. Però com ja hem vist les esperances que s’havien dipositat el en carbó s’havien vist frustrades. La producció carbonera catalana era absolutament marginal i per tant el carbó s’havia d’importar. Malgrat això, fins al moment que no es van descobrir les línies d’alta tensió que permetien traslladar l’electricitat lluny del lloc on es produïa, l’acetilè s’encarregà de l’enllumenat de moltes zones. A principis del segle XX l’expansió de d’hidroelectricitat va fer que aquets recursos quedessin en un segon pla.

Després de la Guerra Civil l’energia elèctrica es presentava com l’única font lumínica, calòrica i motriu amb una oferta no limitada. A mitjan segle XX es va iniciar una nova onada construcció de centrals hidroelèctriques per part de l’empresa ENHER. En qualsevol cas, s’havia produït un període d’expansió industrial important. Així que, les grans realitzacions hidràuliques van resultar insuficients per abastar un mercat que augmentava amb gran rapidesa. Va ser necessari recórrer a la producció de les centrals tèrmiques i posteriorment nuclears per solucionar la qüestió de la demanda energètica. Actualment un 50% de l’energia que consumim procedeix de les centrals hidroelèctiques.

Accions del document
MUSEU DE L'AIGUA DE LLEIDA
Av. de Miquel Batllori, 52 (la Bordeta) 25001 Lleida - Tel 973 211 992
museuaigua@paeria.cat